Grècia va resultar ser el país de la UE que va patir més la crisi financera mundial: el dèficit del PIB d’aquest estat a principis del 2012 era gairebé tres vegades superior a les normes admissibles per als membres de la unió. Per tant, no és estrany que a la premsa comencessin a aparèixer informes sobre la venda de les illes pertanyents a aquest país.
El 2008, el govern d’aquest estat insular es va adreçar al Ministeri d’Hisenda de la zona euro per demanar ajuda i, a mitjan 2012, l’economia del país ja havia rebut cinc trams d’injeccions d’efectiu que sumaven diversos centenars de milions d’euros. Tanmateix, a canvi de suport financer, es va exigir a Grècia que reformés la seva política econòmica i el govern va desenvolupar mesures d’austeritat, així com una privatització parcial de la propietat estatal. Les perspectives de la privatització es van discutir en una entrevista amb el primer ministre del país, Antonis Samaras, al diari francès Le Monde.
Segons els periodistes, el cap de govern va anunciar la possibilitat de vendre algunes illes deshabitades a particulars. Tanmateix, pocs dies després de la difusió d’aquesta informació per part de diverses agències, va aparèixer una explicació especial del servei de premsa del govern grec. Contenia un discurs textual del primer ministre, del qual, segons el servei de premsa, es dedueix que no es tractava en absolut de la venda de les illes. Samaras va dir que s'haurien de fer esforços per convertir aquest territori no utilitzat en capital, cosa que els francesos van malentendre. Però, de fet, es tractava d’un contracte d’arrendament a llarg termini, arrendament o propietat mixta públic-privat, en què les illes continuen sent propietat estatal.
A més, Samaras va dir en una entrevista que no hi ha illes privades entre més de dues mil illes gregues. No obstant això, la premsa informa regularment que, amb l’aparició de la crisi financera, que es va convertir en política i social, els propietaris privats van començar a vendre o arrendar illes individuals durant molt de temps. En particular, es tractava de les illes Patroklos, Skorpios i Oksia, de les quals els propietaris volien desfer-se per quantitats que oscil·laven entre els 5 i els 100 milions d’euros.
