La Unió Europea ha unit gairebé tres dotzenes de països europeus, convertint-se en una entitat única que combina les característiques d’un estat i una organització internacional. Una de les tasques d’aquesta associació és la formació d’una zona econòmica comuna, on circularà una moneda única europea. Fins ara, la composició de la Unió Europea no coincideix amb la composició de la zona on s’utilitza l’euro.
És habitual anomenar la zona euro a un grup de països que han adoptat la moneda única europea, anomenada euro, com a moneda de curs legal al seu territori. Al gener de 1999, hi havia onze països d’aquest tipus: Alemanya, Àustria, França, Bèlgica, Finlàndia, Itàlia, Irlanda, Portugal, Espanya, els Països Baixos i Luxemburg. Una mica més tard, la zona de l'euro es va expandir a causa de l'adhesió a Eslovènia, Grècia, Malta, Eslovàquia, Xipre i Estònia.
L’anomenada zona de l’euro ampliada inclou diversos altres estats, on també s’utilitza la moneda única europea. Així doncs, San Marino, el Vaticà i Mònaco van concloure acords amb la Unió Europea. Sense la conclusió d’un acord, l’euro s’utilitza en els assentaments d’Andorra, Montenegro i Kosovo.
La formació d’una política econòmica i monetària comuna als països europeus va tenir lloc en tres etapes. La moneda única europea s’ha convertit en l’únic mitjà legal de pagament a la zona euro des del març del 2002.
La introducció d’una unitat monetària comuna s’ha convertit en l’experiment econòmic més atrevit dels últims temps. Fins ara, els experts discuteixen sobre si la transició a una moneda única era convenient. Els problemes de distribució de beneficis i possibles costos derivats de la creació d’una unió monetària entre estats individuals i sectors de l’economia encara no s’han resolt. El més probable és que el resultat de l’experiment afecti no només Europa, sinó també molts altres estats que mantenen relacions econòmiques amb aquesta regió.
Qualsevol país de la UE té formalment tot el dret a entrar a la zona de l'euro. Tot i això, els candidats per adherir-se a la zona de l’euro han de complir determinats criteris que s’apliquen a la seva política monetària. En primer lloc, el dèficit pressupostari del país candidat hauria d’estar dins del 3% del PIB i el deute del sector governamental s’hauria d’acostar al 60% del PIB.
A més, l'estat que vulgui entrar a la zona de l'euro ha d'assegurar un tipus de canvi estable de la seva moneda en relació amb la moneda europea. També es té en compte el grau d’independència del Banc Central del país i el nivell de coherència de la seva política financera amb la política dels països de la zona euro.
A l’hora d’avaluar els possibles nous membres de la zona de l’euro, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea tenen en compte els resultats de la integració mútua dels mercats, el desenvolupament de la balança de pagaments, els costos laborals i el nivell d’índexs de preus. Després d’haver estat membre de la unió monetària, el nou membre de la zona euro estarà obligat a complir els criteris d’estabilitat establerts per al sector financer.
En entrar a la zona de la moneda única europea, els nous membres de la Unió transfereixen totes les competències en matèria de política monetària i de crèdit al Banc Central Europeu, que ara decideix qüestions relacionades amb la fixació del nivell dels tipus d’interès i la determinació del volum de bitllets.
Per a cada nou membre de la UE, unir-se a la zona de l'euro és un pas natural que condueix a la integració completa i completa de l'estat a la Unió Europea.
